Perquè vaig començar a ser independentista.

Us explicaré una mica la meva vida per a que ho entengueu:
Ma mare és valenciana, d'un poble de Castelló, i el meu pare és del meu poble, l'Ametlla de Mar.
Jo em considero català perque vaig viure fins als 7 anys al meu poble i sento passió per Catalunya i també perquè el meu pare és català.
Fins que no vaig tenir 13 anys no havia estat molt conscient de la situació en que es troba Catalunya, tot i que sempre havia pensat que Catalunya hauria de ser un estat i sempre m'havia considerat catalanista.
Però va ser a 2n d'ESO on em vaig començar a donar compte de l'hostilitat dels valencians cap als catalans, un noi de 16 anys quan es va enterar de que era català em deia sempre ''catalán de mierda, viva españa'', i un altre em deia que m'en anara al meu pais i que deixarem en pau als espanyols, i molta més gent que em deia coses amb tranquilitat, com per que catalunya volia independitzar-se, si jo hi estava d'acord, i altres coses, alguns quan els contestava s'enfadaven o no reaccionaven bé, però mai em va importar, jo sempre vaig dir el que pensava.
Va ser en aquest curs en que em vaig adonar de que hi havia gent valenciana que pensava com jo, vaig tenir una professora de valencià que pensava així i un professor d'anglés que va resultar ser un dels pocs militants d'esquerra republicana del País Valencià i jo m'en vaig enterar perquè sempre deixava anar cosetes amb les quals identificava als que pensaven com jo o els ho preguntava directament.
Però va ser a l'any següent, amb 14 anys amb que m'ho vaig agafar a pit, ens van cambiar de classe i hi havia un noi que sempre deia coses sobre Laporta, sobre els catalans, sobre el barça, fins que un dia m'hi vaig encarar i li vaig dir tot el que pensava i que jo també era català, vam estar un temps que no ens quèiem bé però després hem acabat sent molt amics i sortim a la mateixa colla d'amics.
Com ja dit va ser sobretot aquest any quan em vaig conscienciar de la meva catalanitat, i tot va començar per la llengua, no se ben bé com però em vaig donar compte de què hi havia cada vegada menys gent que la parlava i que s'està extingint, i va ser llavors quan vaig començar a parlar sempre valencià,(català) amb la gent encara que em parlessin castellà. Encara que em va costar i em segueix costant, ho intento i el parlo quasi sempre.
Molta gent que em coneix, en quan se n'enteren de que sóc català, fan mala cara o directament em diuen alguna tontería, i això en compte de desanimar-me, m'encoratja i m'ajuda a aixecar el cap amb orgull i dir que sóc català i que se m'omple la boca al dir-ho.
Realment, aquestes idees no les he heretat, ma mare no és en absolut independentista, i el meu pare si però sense gaire empenta, tots dos parlen amb desconeguts amb castellà, sobretot ma mare, i no es solen pronunciar gaire sobre les seves idees, no són de dretes però no són de cap partit. De fet el meu avi per part materna és del  PP i ha sigut sempre un ''facha'' era molt franquista, i va militar a la falange i a Alianza Popular, la meva avia no li interessa la política, i a la meva avia per part paterna si que li agrada i és bastant catalanista.
El que veig és que la majoria de gent de la meva edat només repeteixen el que senten que diuen a casa i per això m'en adono de que a la moltíssimes llars valencianes hi ha un sentiment de rebuig i inclús d'odi cap als catalans, perquè si els nois ho van dient com si res sense saber res es que ho senten a casa.
Jo per sort penso per mí mateix i les idees que tinc no me les ha inculcat ningú i són fruit de haver passat llargues estones meditant i informant-me sobre el que passa al món i sobretot a Catalunya.
I he arribat a la conclusió de que la independència és la única forma d'aconseguir avançar, perquè ens estàn demostrant que les autonomies no funcionen i de que no volen avançar cap a un estat federal.